Thich Nhat Hanh y el Dalai Lama

El punto Violeta

Miro el jardín. Me parece extraña la sensación. Lo observo y sé que puedo transformarlo pero que siempre iré a casa de otra persona que tenga otro jardín y me parecerá de otro estilo, y siempre me preguntaré que estilo me gusta más.


El mio es más bonito de lo que yo puedo verlo, sencillamente porque la mirada repetitiva acaba desmereciendo el conjunto.


Ayer cambié unas flores de maceta. Ahora al subir la escalera, el violeta de las flores se mece con el viento y llega hasta la vista del visitante. Me parece una entrada poética, que sin duda pasará inadvertida para los que no se fijen. Esos dirán “¿donde está el punto violeta?”, pero el punto violeta, si hay que mostrarlo, si hay que señalarlo, también pierde su valor más preciado, la sorpresa, la magia.


Hay muchas situaciones, objetos, sensaciones, personas, momentos en la vida, que si hay que preguntar por ellas, si hay que verlas con la mente para entenderlas o apreciarlas, son como el punto violeta, no hay magia si la entrada a su visión no se produce instintivamente, sin que la razón haga acto de presencia.


Por ello las palabras sobran tantas veces para traducir algunas sensaciones que se pierden si lo intentamos.


Así como ocurre cuando subes las escaleras de mi casa, si eres capaz de apreciar el punto violeta, la naturaleza te recompensará por ello, con la conexión profunda de la belleza sin palabras.

Canal subtil

És difícil dir les paraules correctes quan passen coses al nostra voltant que no entenem. Per això molt sovint és millor guardar silenci.

Ja ho diu el refrany: “si el que vas a dir no és més bell que el silenci, no ho diguis” o aquell altre dita de l’Alan Watts “No digas, simplemente no digas, o lo echarás todo a perder”.

Però costa no dir res. Sembla que si no diem, si no ens disculpem, si no ens oferim amb paraules, si no hi som fent soroll… sembla que som pasius.

I em pregunto si hi ha maneres de ser-hi sense fer soroll.

- Arriba una oració silenciosa en sol·litud a la persona a qui va dirigida?
- Arriba un missatge al móbil, escuet i amistós?
- Arriba un bon pensament?
- La visualització d’una abraçada a la persona que pateix?
- Arriba el regal d' imaginar a aquella persona feliç, sortint de l’entrebanc que ara l’atemoritza?

Tot això son bones intencions fetes en silenci, sense esperar absolutament res a canvi.

No estem a costumats a saber si arriba o no. No estem acostumats a percebre. No practiquem. No ens interessa?. Es massa subtil per la nostra ment?.

El cas és que a vegades sentim una intensa sensació de que hem de trucar a algú, o hem de fer alguna cosa. Com una força interna que ens empeny. I ens ha passat un munt de vegades i encara la refrenem o no entenem com seguirla.

Fins quan no practicarem altres dresseres??????

Els teus fills - Poema de Kalhil Gibrán

Els teus fills no són els teus fills,

són fills i filles de la vida,

desitjosa d'ella mateixa.

No vénen de tu,

sinó a través teu,

i encara que estiguin amb tu

no et pertanyen.

Pots donar-lis el teu amor,

peró no el teu pensament,

doncs ells en tenen un de propi.

Pots abrigar els seus cossos

peró no les seves ànimes,

doncs ells viuen a la casa del demà,

que tu no pots visitar ni tan sols en somnis.

Pots esforçar-te en ser com ells,

peró no procuris que ells siguin com tu

perquè la vida no va endarrera

ni es detè en passats.

Tu ets l'arc mitjançant el qual els teus fills,

com fletxes vives,

són llançats;

deixa que la inclinació,

a la teva mà d'arquer,

sigui per a la felicitat.

la manera más efectiva de aprender

El perro es el mejor amigo del hombre, y walter es mi mejor amigo.

Os dejo una foto de este pequeño peludo entrañable, que es más listo...

Quizá no conoceis la técnica del cojín.

El otro dia me enfadé mucho con una persona a la que me gustaría decirle unas cuantas cosas, pero que no se las digo porquè me da miedo no saber decirlas bien. Así que hice la técnica del cojín.

Esto es: pones el cojín delante de ti como si fuera esa persona y le hablas y le dices todo lo que tienes que decirle. Desahoga, ordena ideas, limpia emociones y a veces hace que después suceda en la realidad la conversación que necesitas.

Dejé el cojín toda la noche apoyado contra la pared. Y esta mañana... walter se habia meado en el cojín.

Visto a quíén representaba no deja de tener su gota de humor este perro. Me ha visto preocupada por ese cojín y ha decidido mearlo en un acto de solidaridad conmigo.

Tener perro no tiene precio... es realmente alguien que SIEMPRE estará a tu lado, hasta que la muerte os separe!!

un abrazo desde aqui y mis mejores deseos para Walter y toda mascota con corazón.

AMO A ESTE PERRO!!

IMPACTE

El moment de la notícia és impactant. Uns segons després la realitat es difumina en negre. Surto d'allà i el present brilla com mai. Ha desaparegut el futur, el meu passat és un punt a l'horitzó. Arribo a casa i busco el silenci. Intento recordar el que em deia la meva mare: "tot té solució, menys la mort".

A partir d'aquest moment sé que he deixat de ser jutjable, acusable o ningunejada. Sóc una realitat en potència que emergeix del fons de mí. Els demés són lliures. Sempre jutjarem en base als nostres límits, a la nostra percepció de la pròpia innocència o culpabilitat.

Comencen a passar coses. No sé que fer amb elles. Les perspectives canvien massa depressa. Recordo que de petita sempre em deien que tenia més seny que la majoria. Vaig nèixer per enfrontar-ho tot, per medir el temps i fer amb ell els miracles que necessito.

Els plans avancen sense mi. No hi sóc. Em desenganxo del que abans em feia patir com una egocèntrica malaltissa. Aquest fet em dóna satisfacció.

Volo a l'horitzó amb la força dels ulls tancats. Preparo el meu cos com a un guerrer. també m'ho van ensenyar: "tens molts recursos. Busca".

D'alguna manera sé que estic preparada. Les emocions es tornen més intenses del que és habitual. Algunes mirades em desfan. Camino i sento algú invisible que és al meu costat. La meva sensibilitat està florint. Recordo una altre conversa: "ves en compte amb el que desitges. Ets d'aquelles persones a qui els somnis acostumen a fer-se'ls realitat".

Els projectes avancen. Van sense mi. Els penjo del revés i segueixen el seu curs. Corro per tornar a trobar-los i arribo a temps.

-La meva vida funciona sense mi?. Sóc part d'un riu amb una corrent que em gronxa. La vida m'estima.

Parpalleigen les realitats. M'enfado, em frustro i em torno infantil, i res es mou. Descanso sobre un llit de somnis i res es mou. No sóc jo qui mou res. Els fils es mouen sols, porten un impuls imparable. La direcció està presa, el frè no funciona. Tampoc ho vull. Aprenc a fluir.

Bo o dolent. Blanc o negre. Gronxar-se o fugir. Acceptar o resar pels miracles. Fe. En el fons l'escullo. Sempre ho he fet.

La vida demana la càmara lenta. Confiar plenament com qui vol moure la muntanya.

Es difumina en blanc i s'enquadra a la perfecció. Els dies passen i tot està perfectament. No podria estar de millor manera. Després de tot ja ho sé, ja ho sabia, ja ho sabré. És el viatge el que compte, el destí és imprevisible.